Aquest cap de setmana el manager de l’agència de viatges de Brighton va venir amb un grup d’estudiants internacionals a fer el tour de Barcelona. Una de les tardes que ell tenia lliure vam quedar per fer un cafè al Cafè Zurich. En arribar el vaig trobar xerrant distesament amb uns excompanys de la Universitat de Brighton que des de fa uns nou anys viuen a Barcelona. L’amic era argentí però amb només set anys va anar a viure a Londres, d’on era la seva mare (o pare, ara no ho recordo). La seva dona era mig holandesa mig colombiana, i va ser el meu cap qui els va presentar a Brighton. Les seves dues nenes, nascudes a Barcelona, eren una monada. Em recordaven a la meva germana i a mi quan érem petites (modèstia a part) perquè lluïen el nostre mateix pentinat de llavors: cabellera llisa, curta i rossa, amb un serrell extens, i uns ulls blaus i grans, que quan tens la cara de nena petita impressionen molt. La nena gran, de nou anys, era la xerraire, la petita era la tímida, igual que nosaltres. La nena gran, al principi, em mirava sense dir res, i somreia fent-se la tímida. Però, renoi, quan ens estàvem acomiadant va començar a xerrar amb mi compulsivament: “Y cómo te llamas?” “Y de dónde eres?” “Pues yo toco el piano y canto y también...”, quan parlava tenia aquesta cosa de nena espavilada que tenen els nens argentins i que els fa ser tan rematadament encantadors.
Quan la família va marxar per anar al cinema, el meu excap em va dir d’anar tirant cap algun pub per anar a veure el Chelsea-Manchester United. Vam anar caminant Rambles avall mentre em posava al dia de totes les tafaneries dels treballadors de l’agència. En passar pel Liceu, em va dir que l’entrada s’assemblava a l’entrada d’una estació de tren (més maca, és clar), sense ànim de voler ofendre: allà les estacions de tren són belles com les d’abans, com la nostra estimada Estació de França (quan era petita, recordo que des d’aquesta estació vam agafar amb la família un tren màgic cap a París!). Bé, vam arribar al carrer Ferran. Abans d’entrar al petit pub irlandès que fa cantonada amb la Plaça Reial, el vaig portar pels carrerons del Gòtic i, especialment, a la Plaça Sant Felip Neri. Aquesta plaça concentra tantes històries, tant de soroll, que és comprensible que l’únic que se senti ara sigui un silenci aclaparador. Vam tornar al pub just quan el partit ja havia començat, de manera que ja estava ple fins els topes. “Hey, man, are you English?”, va preguntar un noi al meu exboss en sentir el seu accent, “Cool, I’m from Canada, this match is important, isn’t it?”. Al nostre costat hi havia un grup de suecs, tots amb les seves Pintes corresponents. Jo, com que ja estic desentrenada, vaig demanar-me una half-pint (que finalment van ser quatre). Les dues cambreres irlandeses feien el possible per immiscuir-se entre la gent i agafar els gots buits de les taules, al mateix temps que anaven deixant platets de cacahuets. Els presentadors de la Sky portaven la flor vermella enganxada a l’americana, en memòria dels soldats anglesos morts a la Primera Guerra Mundial (i en altres guerres), llavors vaig recordar aquell dia l’any passat a Brighton (The Poppy Day), i com tothom portava la seva rosella vermella enganxada a la roba i com la gent es reunia en una plaça per recordar els soldats morts. El meu excap i jo xerràvem amb tot el murmuri futbolero de fons i per un moment vaig sentir que estava de nou a Anglaterra, i que al dia següent havia d’anar a treballar a aquella oficina petita.
Després ens vam reunir amb alguns dels estudiants del grup turístic a l’alberg del Passeig de Gràcia. Allà, un dels relacions públiques de l’alberg ens va fer riure una estona. Era brasiler, però, parlant en anglès, podia fer l’accent d’un anglès de Londres o l’accent d’un italià parlant en anglès, i els brodava. Els volia portar a l’Opium a prendre unes copes, però primer vam decidir d’anar a sopar unes tapes. Del grup international em va caure especialment bé un noi de Malasia que feia el doctorat en no sé quina especialitat de Medicina a la Universitat de Sussex. Sabeu aquest tipus de persones que senzillament somriuen i són agradables quan parlen, de maneres elegants, que semblen serioses en cada cosa que fan però sense anar de trascendentals? Un noi que semblava tímid però que era, en aquella taula, el que més gaudia comunicant-se. No sé què és el que fa que a vegades enganxis tan bé amb una persona, però què bé que em cauen les persones quan em cauen bé!
